En aquest vers, l'Apòstol Pau subratlla la supremacia de l'amor per sobre de totes les altres virtuts i accions. Ell il·lustra que fins i tot els actes més extrems de caritat i auto-negació són buits sense amor. Donar totes les possessions als pobres o suportar penúries extremes pot semblar el màxim de l'auto-sacrifici. No obstant això, Pau assenyala que si aquestes accions són motivades per un desig de reconeixement o auto-glorificació, en comptes d'un amor genuí, són finalment buides.
L'amor es presenta com la qualitat fonamental que dóna un veritable valor a les nostres accions. No n'hi ha prou amb fer bones obres; la motivació darrere d'aquestes ha de ser arrelada en l'amor. Aquesta ensenyança convida els creients a examinar les seves intencions i assegurar-se que l'amor sigui al nucli de les seves accions. D'aquesta manera, s'alineen amb les ensenyances de Crist, qui va exemplificar l'amor perfecte. El vers serveix com un poderós recordatori que l'amor és el gran manament i la veritable mesura de la nostra maduresa espiritual.
