Antíoc IV Epifà, una figura notòria en la història jueva, és conegut per la seva dura persecució del poble jueu i els seus intents de suprimir les seves pràctiques religioses. La seva retirada de Pèrsia, tal com es descriu aquí, és significativa perquè marca l'inici de la seva caiguda. Històricament, Antíoc havia iniciat una campanya a Pèrsia per assegurar més riquesa i poder, però els seus esforços van ser rebuts amb fracàs i desordre. Aquesta retirada no és només un retrocés militar; simbolitza la desintegració de les seves ambicions i les conseqüències de la seva arrogància.
Per al poble jueu, que havia suportat molt sota el seu govern opressiu, aquest moment hauria estat vist com un signe de justícia divina. Reforça la idea que els tirans, per poderosos que semblin, no estan fora de l'abast de la justícia. La narrativa ofereix esperança i ànim a aquells que són oprimits, suggerint que la perseverança i la fe poden portar a la caiguda fins i tot dels adversaris més formidables. També serveix com a recordatori de la naturalesa transitària del poder terrenal i del triomf final de la rectitud.
