A l'antic Israel, els levites eren una tribu única dedicada a les tasques religioses i no rebien una gran porció de terra com les altres tribus. En canvi, se'ls van donar ciutats per viure. La llei estipulava que si un levita venia una casa en una d'aquestes ciutats, podia ser redimida en qualsevol moment i havia de ser retornada a ell durant l'any del jubileu. El jubileu, que es celebrava cada cinquanta anys, era un moment en què els deutes eren perdonats i les terres tornaven als seus propietaris originals. Això garantitzava que els levites, que jugaven un paper crucial en la vida espiritual d'Israel, no perdessin les seves llars de manera permanent. Reflecteix un principi més ampli de la llei de Déu, que emfatitza la restauració, la justícia i la prevenció de la pobresa perpetua. Assegurant que els levites mantinguessin les seves llars, la comunitat reafirmava la importància de conservar els llocs de culte i la guia espiritual. Aquesta disposició subratlla el valor del suport comunitari i la necessitat que la societat cuidi aquells que serveixen en capacitats espirituals.
L'any del jubileu serveix com un recordatori poderós del desig de Déu per la justícia i la igualtat, animant el seu poble a viure d'una manera que reflecteixi la seva compassió i cura per tots. També subratlla la importància d'assegurar que aquells dedicats al servei espiritual siguin recolzats i no deixats en necessitat.
