A l'antic Israel, els levites eren encarregats de deures específics relacionats amb el culte i el servei a Déu. Entre aquestes responsabilitats es trobava la tasca d'oferir lloança i acció de gràcies al Senyor cada matí i cada tarda. Aquesta rutina destaca la importància de la consistència en el culte i la necessitat de practicar la gratitud diàriament. Dedicant temps cada dia per agrair i lloar a Déu, els levites establien un exemple per a tots els creients, animant-los a començar i acabar els seus dies amb un enfocament en la bondat i la fidelitat de Déu.
Aquesta pràctica de culte matinal i vespertí serveix com a recordatori de la presència de Déu al llarg del dia i ajuda a emmarcar les experiències diàries del creient dins del context de la gràcia i la provisió divina. Subratlla la idea que el culte no està confinat a moments o llocs específics, sinó que és una expressió contínua de fe i devoció. Integrant el lloament a la vida diària, els creients poden nodrir un esperit de gratitud que millora la seva relació amb Déu i influeix en les seves interaccions amb els altres.
