A l'antic Israel, els levites eren separats per a les funcions religioses i no rebien una herència territorial com les altres tribus. En canvi, se'ls van assignar ciutats específiques i terres circumdants per viure i subsistir. Hebron, situada al territori de Judà, era una d'aquestes ciutats assignades als levites. Aquest acord assegurava que els levites poguessin centrar-se en les seves responsabilitats espirituals sense la càrrega del treball agrícola.
La provisió de terres de pastura al voltant de Hebron era crucial, ja que permetia als levites mantenir bestiar, que era una font principal de subsistència i estabilitat econòmica. Aquesta pràctica ressalta el paper de la comunitat en el suport a aquells dedicats al servei espiritual, assegurant que tinguin els recursos necessaris per viure i treballar. També reflecteix un principi més ampli de gestió i responsabilitat comunitària, on les necessitats de tots els membres, especialment aquells que serveixen en capacitats espirituals, es satisfan mitjançant recursos compartits i suport mutu.
