En el context de l'assentament dels israelites a la Terra Promesa, les tribus de Rubèn, Gad i la mitja tribu de Manassès van rebre terres a l'est del riu Jordà. Per assegurar que les generacions futures no fossin excloses de la comunitat d'Israel, van construir un altar com a testimoni entre ells i les altres tribus. Aquest altar no estava destinat a sacrificis, que havien de ser oferts només al tabernacle, sinó que era un símbol de la seva fe compartida i del pacte amb Déu.
Aquesta acció va ser un pas proactiu per mantenir la unitat i prevenir malentesos. L'altar servia com a record físic del seu patrimoni comú i del compromís de venerar el mateix Déu. Subratlla la importància de la comunicació i dels símbols en la preservació de les relacions i la unitat espiritual. En aclarir les seves intencions, aquestes tribus van demostrar un desig de pau i cohesió dins de la comunitat més gran d'Israel, ressaltant el valor de la comprensió i el respecte mutu entre els creients.
