Les tribus de Rubèn, Gad i la mitja tribu de Manassès s'havien establert a l'est del riu Jordà, separades de les altres tribus d'Israel. Preocupades per la possibilitat que les generacions futures poguessin ser excloses de la comunitat d'Israel, van construir un altar no per a sacrificis, sinó com un símbol de la seva fe compartida i compromís amb Déu. Aquest altar estava destinat a ser un testimoni per als seus descendents i les altres tribus que ells també adoraven al Senyor i tenien un lloc legítim entre el seu poble.
El versicle subratlla la importància de la unitat i la continuïtat en la fe, assegurant que les separacions geogràfiques no condueixin a divisions espirituals. Destaca la necessitat de recordatoris tangibles de la fe que es poden transmetre a través de les generacions, reforçant la idea que totes les tribus, independentment de la seva ubicació, són part de la comunitat del pacte. Aquest acte de construir un altar com a testimoni serveix per prevenir malentenduts i conflictes, promovent la pau i la unitat entre el poble d'Israel.
