A l'antiga Israel, els levites eren la tribu sacerdotal encarregada de les responsabilitats espirituals i religioses de la nació. No rebien un territori específic com les altres tribus, ja que la seva herència era el Senyor mateix. En canvi, se'ls donaven pobles i terres de pastura disperses entre els territoris de les altres tribus. Aquesta provisió els permetia exercir les seves funcions sense les distraccions de l'agricultura o la gestió de grans propietats.
L'assignació de pobles i terres als levites subratlla la naturalesa comunitària de la societat israelita, on cada tribu tenia un paper en el suport del benestar espiritual de la nació. Reflecteix un sistema on el servei espiritual era valorat i recolzat per la comunitat, assegurant que els levites poguessin dedicar-se completament a les seves responsabilitats religioses. Aquesta organització també fomentava un sentiment d'unitat i propòsit compartit entre les tribus, ressaltant la importància de la fe i el culte en la seva identitat col·lectiva.
