En aquesta escena dramàtica, la derrota de Nicanor, un enemic del poble jueu, es representa de manera vívida. La seva llengua, símbol de les seves paraules blasfemes i arrogants contra Déu, és tallada i donada als ocells. Aquest acte no és només un càstig, sinó un gest simbòlic que mostra el poder de Déu sobre aquells que parlen contra Ell. Penjant les restes davant del temple, els vencedors fan una declaració pública de la justícia de Déu i del destí d'aquells que s'oposen a la seva voluntat.
El versicle serveix com un recordatori poderós de les conseqüències de l'arrogància i de la importància de la humilitat davant de Déu. Subratlla la creença que, malgrat quina poderosa sembli l'enemic, la fe i la justícia acabaran prevalent. Aquesta història és un testimoni de la força i la resiliència dels fidels, animant els creients a confiar en la justícia i la protecció de Déu. També reflecteix el context històric de la lluita jueva per la llibertat religiosa i el suport diví que creien haver rebut en les seves batalles.
