Els levites, que estaven separats per al servei religiós, no van rebre un gran territori contigu com les altres tribus d'Israel. En canvi, se'ls van assignar ciutats específiques i terres de pastura al llarg de diverses tribus. Aquesta disposició els permetia complir les seves funcions sacerdotals a tota la nació. Els merarites, un dels clans levítics, van rebre ciutats de la tribu de Zebulon, que incloïen Jokneam, Kartah, Rimmono i Tabor. Aquestes ciutats, juntament amb les seves terres de pastura, proporcionaven als merarites els recursos necessaris per sostenir les seves famílies i el seu bestiar. Aquesta distribució assegurava que els levites poguessin centrar-se en les seves responsabilitats espirituals sense la càrrega del treball agrícola. L'assignació de terres de pastura era crucial, ja que proporcionava espai per al pasturatge dels seus animals, que era una font principal de subsistència i mitjà de vida. Aquest sistema reflecteix la naturalesa comunal i de suport de la societat israelita, on cada tribu contribuïa al benestar dels que estaven dedicats al servei espiritual.
El passatge subratlla la importància del suport comunitari per a aquells que serveixen en capacitats religioses, un principi que ressona en diverses tradicions cristianes avui dia. Recorda als creients el valor de proveir per aquells que dediquen les seves vides al lideratge espiritual i al servei, assegurant que tinguin els mitjans per viure i servir eficaçment.
