El versicle destaca una distinció entre dos tipus de saviesa: una que és divina i una altra que és mundana. La saviesa a la qual es refereix Jaume no prové de Déu i es caracteritza per l'enveja i l'ambició egoista. Aquestes característiques condueixen al desordre i a tota pràctica malvada, que són contràries a la naturalesa de Déu. Jaume utilitza un llenguatge contundent, descrivint aquesta saviesa com a terrenal, no espiritual i diabòlica, per emfatitzar el seu potencial destructiu. Aquest tipus de saviesa està arrelat en els desitjos humans i pot conduir a la divisió i al conflicte.
En contrast, la saviesa divina és pura, estimadora de la pau, considerada, submissiva, plena de misericòrdia i bons fruits, imparcial i sincera. Promou la pau i la justícia. Jaume insta els creients a examinar les seves motivacions i la font de la seva saviesa. En buscar saviesa del dalt, els cristians poden viure d'una manera que reflecteixi l'amor i la justícia de Déu. Aquest versicle ens desafia a avaluar si les nostres accions i decisions estan influenciades pels desitjos mundans o pel desig d'alinear-nos amb la voluntat de Déu.
